Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol
3 comentarios:
No sé perquè, però quan som joves, molts no saben apreciar les maravelles que la vida ens posa a l'abast. I és en aquella época, en que ja tenim una edat (o dos) que ens adonem que no tot el temps està perdut. Que s'ha de aprofitar cada instant, que potser no torna a passar "el tren".
Segur que disfrutarás molt amb aquest curs, primer perquè et quedaràs sorpres de les ganes d'apendre de la gent gran i segon, per tot el que tu pots aprendre d'ells.
Un petó per tots dos
Justament a mi me ha tocat escriure en català. I no es que no vull, me fa massa respecte. No perquè soc un estranger, sinó pel mateix respecte amb el que alguns ó algunes encara em parlen en castellà quan me troben al carrer. ¿Vosaltres sabeu que m’aguantat fins las tres de la matinada pera veure al Quico el Célio, el Noi i el mut de Ferreries?. A que hi ha molta gent de aquesta gran á la que li fa goig recordar el tren de Deltebre a Tortosa ó cóm es feia la collida del arròs a las Terres de L’Ebre en temps dels nostres avies (pot ser dels meus pares pera a mi). I respecto això, perquè com a segona generació de emigrants, jo, encara no tinc arrels. A lo millor com tu Charo, i les arrels te fan tranquil i confiat, en canvi, la seva absència ens fa escriptors o poetes. Disculpeu el meu català.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible
Quina poesia tan fantàstica, Charo. Això sí que és emprar les paraules adequades, i justes... Realment fantàstic.
Per cert, sabies que porto un grup de poesia al casal d'avis de Sant Feliu, allà on va el Genís. Doncs sí, tinc un grup d'avis i àvies -molt macos tots- amb els que parlem de llibres, preparem recitals de poesies, etc. Hauries de veure quin entusiasme tenen.
Un petó.
Publicar un comentario